El dret subjectiu a l’habitatge i la funció social de la propietat: velles i (no tan) noves perspectives

La funció social de la propietat és un principi constitucional que defineix el contingut del dret de propietat, especialment en l’àmbit de l’habitatge. Segons el Tribunal Constitucional, no es tracta d’un simple límit extern, sinó d’un element estructural del propi dret.

En aquest sentit, la legislació recent —com la Llei estatal de dret a l’habitatge de 2023— estableix mesures com: l’obligació de destinar les vivendes a ús habitacional; la lluita contra la vivenda buida; les reserves de vivenda protegida; i els límits de rendes en zones tensionades. Aquestes mesures, similars a les existents en països com França o Alemanya, han estat avalades pel TC (per exemple, en les sentències 79/2024 i 26/2025) i per tribunals europeus, que reconeixen un ampli marge d’apreciació als legisladors.

D’altra banda, els anomenats grans tenidors —fons d’inversió majoritàriament estrangers— concentren un percentatge significatiu del parc de lloguer a ciutats com Barcelona (36%) o a nivell estatal (8,5% de l’oferta), segons dades de Civio. Malgrat això, el veritable repte no és només regular la propietat, sinó garantir una inversió pública suficient en vivenda social. Espanya destina només un 0,14% del PIB, molt per sota de la mitjana europea (0,54%).

Es proposen instruments com les preassignacions pressupostàries o incentius conductuals per mobilitzar la vivenda buida. La funció social de la propietat no és un obstacle, sinó una eina per equilibrar drets i garantir l’accés a l’habitatge, sempre que s’acompanyi de polítiques públiques amb finançament adequat.

El document de sota és una versió automatitzada de l’original en castellà.