Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre urbanisme, guetos i habitatge

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha dictat recentment una sentència relativa a la legislació d’habitatge social de Dinamarca, coneguda col·loquialment com la «llei del gueto». La decisió aborda la compatibilitat d’aquesta normativa amb la Directiva 2000/43/CE, suggerint que les polítiques daneses podrien incórrer en discriminació directa o indirecta.

El litigi té el seu origen en una demanda interposada per residents del complex residencial Mjolnerparken, a Copenhaguen. Els demandants van al·legar davant la justícia danesa que el criteri utilitzat per a reduir l’habitatge públic en les seves àrees, específicament aquell definit en l’article 619(a) de la Llei d’Habitatge Social, contravenia el Dret de la Unió. Aquest article classifica les zones basant-se en factors socioeconòmics com a desocupació, educació i criminalitat, però afegeix com a determinant si la proporció d’immigrants de països no occidentals i els seus descendents excedeix el 50%.

El tribunal remitent va elevar una qüestió prejudicial al TJUE per a esclarir la interpretació dels conceptes de discriminació directa i indirecta. Amb l’orientació proporcionada pel TJUE, correspondrà ara a la seu judicial danesa valorar la prova i determinar fàcticament si la normativa vigent requereix modificacions per a ajustar-se als estàndards europeus.

L’anàlisi del tribunal es va centrar en la disparitat de tracte que genera la llei, la qual imposa plans de desenvolupament urbà que obliguen a la rescissió de contractes d’arrendament únicament als residents d’àrees catalogades com a «zones de transformació». El TJUE va raonar que, si els tribunals nacionals troben que la legislació es fonamenta en documents preparatoris que denoten una intenció basada en prejudicis o estereotips contra immigrants d’origen no occidental i els seus descendents, s’estaria davant un cas de discriminació directa conforme a l’article 2, apartat 2, lletra a), de la citada Directiva.

Així mateix, la sentència va aprofundir en la noció de discriminació indirecta, regulada en l’article 2, apartat 2, lletra b). El Tribunal va advertir que un criteri formulat de manera aparentment neutra pot ser il·lícit si ocasiona un desavantatge particular a un grup ètnic determinat. Perquè tal mesura sigui vàlida, les autoritats han de demostrar que persegueix una fi legítima i que els mitjans emprats són necessaris. Encara que es va reconèixer el marge de discreció dels Estats membres en política social, es va reiterar l’obligació de respectar la prohibició de discriminació per origen racial o ètnic.